Aquest és un disc que aconsegueix el que pocs, tractant-se d’una obra tan enregistrada: agradarà a alguns, desagradarà a uns altres, però difícilment deixarà algú indiferent. La interpretació de Forma Antiqua és expressiva, suggerent i salvatge, recuperant l’esperit rebel que va veure néixer el moviment de la interpretació històrica; i la col·laboració musical dels compositors Uri Caine i Theo Bleckmann, habituals de Winter & Winter (una clucada d’ull a la “Downtown” novaiorquesa, que potser s’escau atès que només ara Julliard es planteja per fi l’ensenyança de la música antiga?), i la col·laboració pictòrica de Marcel Van Eeden casen el disc amb la contemporaneïtat més allunyada de l’statu quo, adequada a la controvertida casa discogràfica. És una declaració d’intencions: aquestes no són les Quatre Estacions de sempre.

Entenc que precisament en aquesta radicalitat rau la principal objecció que molts podrien tenir al disc. Les peces de Caine i Bleckmann, jazzístiques, electròniques, decididament modernes (inclús paròdiques) contrasten molt, i de forma molt buscada, amb la música de Vivaldi. Penso que a molts els podria desagradar això, perquè no fan l’escolta fàcil i obliguen a contextualitzar-la.

Qui vagi més enllà, però, descobrirà unes Quatre estacions amb caràcter propi, interpretades per unes cordes viscerals, possesses, d’energia altíssima. Hi descobrirà Aitor Hevia, un virtuós i eloqüent nouvingut a la música antiga. El seu violí, però, tot i conduir de forma brillant l’obra, queda lluny de protagonitzar-la: l’orquestra és indiscutible en aquest enregistrament. El curós tractament de Forma Antiqua (excel·lentment capturat pel tècnic Philipp Heck) dels tempi, les dinàmiques i els timbres fan que la música de Vivaldi flueixi com l’aigua, ara degotant i ara caient furiosament en cascada, temperamental i evocadora, fascinant.

Com sempre, ho sentirem molt clarament als caòtics ocells de l’allegro de la Primavera, als acarnissats soli de l’adagio de l’Estate, als crus acords de l’inici de l’allegro de l’Inverno..., però seria una injustícia fixar-nos només en aquests moments: Aarón Zapico tracta cada passatge amb cura i evident respecte, li dóna caràcter i relleu. El resultat: unes Quatre estacions espectaculars, programàtiques i sobretot vives, plenes de matisos i de detalls en què un pot permetre’s el plaer de perdre’s, i anar-los descobrint en audicions subsegüents.