Periple barroc des de l'extraversió fins al recolliment

Ara.cat

09 de febrero de 2017


La sessió barroca presentada per Ibercamera al Palau de la Música tenia, sobre el paper, un bon grapat d’al·licients: un programa variat que permetia a l’espectador seguir un periple que anava des de l’extraversió colorista fins al recolliment adolorit de la mà de Forma Antiqua, una de les formacions més estimulants del panorama espanyol de música antiga, i un cantant consolidat en el panorama internacional com Xavier Sabata. El pas de la teoria a la pràctica, tanmateix, no és automàtic, i la suma dels factors no sempre va donar el màxim resultat.

La solemne brillantor de la Música per als reials focs artificials de Händel va estar tenyida de certa rudesa per part d’uns metalls que ofegaven una corda massa escanyolida, malgrat els intents d’Aarón Zapico de jugar amb les dinàmiques per impulsar el discurs. El seu gust pels contrastos va estar també present en un florilegi de fragments dispersos d’obres de Purcell, Telemann i Händel que van trobar l’orquestra més assentada. Amb els germans Zapico com a pinyol de Forma Antiqua, i els bessons Daniel i Pablo, notables intèrprets d’instruments de corda polsada, és lògic que ocupin un lloc destacat en la paleta sonora del grup, per exemple en un minuet de la Música aquàtica de Händel convertit en un somiejador petit concert amb flauta i pandereta.

En l’ Stabat Mater de Vivaldi que obria la segona part del concert, certa veladura en el so podia fer sospitar que Xavier Sabata no estava en una forma òptima, a banda que l’escriptura de la pàgina, en especial els passatges més greus, no sempre l’afavoria. Tot i això, hi va haver instants de pura màgia, com Eja Mater, fons amoris, amb el magnífic contratenor berguedà ben agombolat per Zapico.

Implicació emocional

Amb l’instrument més escalfat i l’escenari cada cop més buit de músics, Sabata va lluir més implicació emocional en el Pianto della Madonna,de Giovanni Felice Sances, per arribar al corprenedor despullament de Ne Timeas Maria de Tomás Luis de Victoria, quatre minuts de beatitud que per si sols justificaven tot el concert.

Volver a críticas