Amb veu pròpia

Revista Musical Catalana

12 de marzo de 2014


IBERCAMERA GIRONA. Forma Antiqva. Benjamín Scherer, violí solista. Dir.: Aarón Zapico. Obres de G. P. Telemann: Concerto Polonois, en Sol major, TWV 43:G7; Concerto Polonois, en Si bemoll major, TWV 43:B3. A. Vivaldi: Simfonia en Do major, RV 111a; Les quatre estacions. AUDITORI DE GIRONA (SALA MONTSALVATGE). 9 DE MARÇ DE 2014.

Per Xavier Paset

Aarón Zapico és un dels directors espanyols especialitzat en música antiga més interessants. Ultrapassar el bon ofici i el rigor implícit en la seva tasca l’ha convertit en un mestre singular. La seva ha estat una lluita per crear una sonoritat pròpia i imprimir la seva visió personal en les obres que afronta. Sense aquesta ambició natural Forma Antiqva no hauria arribat on és. És veritat que hi ha molts grups que basen la seva proposta en la professionalitat, en la competència instrumental i interpretativa, però en música és necessari molt més que això.

En aquest sentit, Les quatre estacions que va oferir a l’Auditori de Girona donen compte del camí que cal seguir per poder forjar-se un nom. La direcció de Zapico és entusiasta i plena de vitalitat i els grans músics que l’acompanyen estan pendents de les seves indicacions. A aquests quatre concerts tan rellevants en el repertori actual i tan sovintejats, els Forma Antiqva han sabut donar-los una nova vida. Un dels aspectes més atractius és la lluminositat de la seva lectura i la imaginació amb què el mestre treballa les dinàmiques. Els pianíssims tenen una delicadesa extraordinària i tot el discurs té una coherència envejable. No tenen por amb els efectes i la retòrica tradicional a què ens han acostumat moltes formacions de referència, Forma Antiqva els ultrapassa. Aquesta és una de les fortaleses d’aquesta formació amb projecció internacional creixent.

Si el director lidera amb veu pròpia, els músics constitueixen una sort de repartiment que compta amb els millors intèrprets de l’Estat. El treball del continu és també un dels seus elements distintius. Dos clavicèmbals, orgue, dos violoncels, baix i els magnífics acompanyaments dels dos germans del director, Daniel i Pablo, a la tiorba i la guitarra barroca respectivament. Els colors i l’energia del continu són una festa que respira vitalitat. Les quatre estacions que Antonio Vivaldi va plantejar en la partitura ressonen novament amb força i entitat gràcies a aquests mestres. El violí solista abandona tota vel·leïtat vers el lluïment i participa com un músic més per crear una versió cambrística amb diàlegs de gran calat.

La sonoritat és vigorosa i en cap moment hi ha cap penediment. La proposta és contundent, ben estructurada, i la realització, una autèntica meravella. Els que no coneguin aquest grup tenen l’oportunitat de trobar la gravació que va realitzar per a un segell discogràfic prestigiós. Molt meritòria, la seva visió dels concerts amb “gust polonès” de Telemann, en què la formació va abundar en “la rusticitat” i l’element popular d’alguna de les melodies.

Volver a críticas